Conversa intranscendent a l'hora del pati d'un dia qualsevol entre alumnes i profe bocabadat.
Alumna: Xavi, com ens comunicàvem abans de tenir mòbil?- amb to de gravetat i gest seriós.
M'agafo fort a la cadira, la pregunta sembla risible, però és clar, és que cap dels altres alumnes ho troba massa sorprenent. Per tant, m'empasso la riallada que és a punt d'esclatar i provoo de pensar-hi una mica. Hi ha tensió a l'ambient. Esperen una resposta. No encerto a trobar la manera d'oferir-los una resposta convincent, professional. I és clart, acabo dient ximpleries que acaben arrencant les rialles del públic generós.
Profe: Ha, ha, ha- molt forçat- doncs nena, no sé, emmmm, amb senyals de fum, amb un tam-tam... hahaha!
Evidentment, la resposta arrenca quatre somriures d'aquells de "anem a quedar bé amb el tutor, que no se'ns deprimeixi", però el problema seguia essen-t'hi. Tot això, us ho explico perquè segur que tots nosaltres, adults, tenim claríiiissim què contestar, però resulta que els vostres fills/es no ho tenen tan clar. A l'hora d'abordar el "problema mòbil", potser cal que tinguem en compte fins aquin punt, no només s'ha instal·lat definitivament en la societat, sinó fins a quin punt, per als adolescents, n'és d'important. Sovint, hi veiem només els contres, que segur que els té, però el tema sembla que no és tan senzill. La seguretat que tenim nosaltres que la comunicació, les relacions amb els demés, és possible sense mòbils, no la tenen ells o, en qualsevol cas, és difús per ells. I és que deu ser lògic que sigui així.
Us convido a que, sempre que pugueu, a mi també em costa, mireu de posar-vos al seu lloc, mireu-ho amb els seus ulls, i valoreu en quina mesura és necessari demonitzar l'ús del mòbil.
Res més, no ho dic que ho estiguem fent malament, només que tant nosaltres, els adults, com ells, els adolescents, hauríem de replantejar-nos, algunes idees preconcebudes a l'hora d'abordar el tema. Jo seguiré observant-los i xivant-me de tot... bé, gairebé tot el que vegi.
Salut,
Xavi
Evidentment, la resposta arrenca quatre somriures d'aquells de "anem a quedar bé amb el tutor, que no se'ns deprimeixi", però el problema seguia essen-t'hi. Tot això, us ho explico perquè segur que tots nosaltres, adults, tenim claríiiissim què contestar, però resulta que els vostres fills/es no ho tenen tan clar. A l'hora d'abordar el "problema mòbil", potser cal que tinguem en compte fins aquin punt, no només s'ha instal·lat definitivament en la societat, sinó fins a quin punt, per als adolescents, n'és d'important. Sovint, hi veiem només els contres, que segur que els té, però el tema sembla que no és tan senzill. La seguretat que tenim nosaltres que la comunicació, les relacions amb els demés, és possible sense mòbils, no la tenen ells o, en qualsevol cas, és difús per ells. I és que deu ser lògic que sigui així.
Us convido a que, sempre que pugueu, a mi també em costa, mireu de posar-vos al seu lloc, mireu-ho amb els seus ulls, i valoreu en quina mesura és necessari demonitzar l'ús del mòbil.
Res més, no ho dic que ho estiguem fent malament, només que tant nosaltres, els adults, com ells, els adolescents, hauríem de replantejar-nos, algunes idees preconcebudes a l'hora d'abordar el tema. Jo seguiré observant-los i xivant-me de tot... bé, gairebé tot el que vegi.
Salut,
Xavi
És cert que l'ús desmesurat del móvil pels nostres fills és desesperant, però cal entendre el seu punt de vista per limitar de forma raonada la seva utilització .
ResponEliminaGràcies per fer "d'espia". Ens ajuda molt.
Eva (mare de la Cloe)