dilluns, 8 de desembre del 2014

World Press Photo

De tant en tant, hi ha sortides que superen en molt les expectatives dels alumnes, i aleshores es transformen, semblen uns altres. Tenen la sensació com d'estar davant del que no s'esperaven, d'enfrontar-se a una realitat que de vegades ignorem, tots. Divendres, al CCCB, va passar. El que van veure no s'ho esperaven gens, és a dir, no s'esperaven allò d'impactant que tenen les fotos d'aquesta exposició, i tot i que algunes eren dures, van posar-hi els cinc sentits i van mirar d'interpretar allò que veien. És clar, de seguida apareix una dimensió del nen o de la nena, que jo no coneixia, i que potser ells mateixos tampoc. Va ser una estona de lleure que, de sobte, es va tornar aprenentatge. Els grupets habituals muten, i les afinitats tradicionals són difuses. La Paula voltava amb el Ricard, el Martí i l'Oriol Antràs, el Joel, amb l'Oriol Ramos, la Cris va preferir quedar-se sola una estona, absorta per les imatges.
Jo em vaig sorprendre mirant-me'ls més a ells que a les fotos, i és que és un espectacle. Després, ja a fora, els grupets van refer-se, és clar, però durant una horeta i mitja van ser uns altres, i tant de bo que hagin sortit del cccb amb la sensació de ser una mica diferents, d'haver après alguna cosa d'aquelles fotos, del que representen, i del que havia passat entre ells. 



Una noia decebuda per no haver-se pogut acomiadar de Nelson Mandela.

No la reconec, però s'hi va estar una estona eh.

Els alumnes es miraven les fotos i jo me'ls mirava a ells.

dijous, 4 de desembre del 2014

M'agraden els vostres fills. Què voleu que us digui. Ahir a casa, veient El Gran Dictat, li vaig assenyalar a la meva filla petita, la Raquel, que s'asseia a primera fila, i em diu: "Que guaaaaapa!". I jo que penso, i que maca, i que bona... però és que ho podria dir de tots. Tinc sort, sí. Ja sé que estareu pensant que són una mica pilota, però havia de dir-ho. I és que tinc raó, i si no, mireu-los.


L'Helena i la Raquel el Dia de la Diversitat.



El cas és que a mi m'agraden, i el que encara m'agrada més és enxampar-los en família o amb família dels companys.



Els Peydró el dia de Santa Cecília.
  
La Paula amb la Sara, la germana de la Cris.


Ja sabeu que m'agrada més xerrar d'ells que penjar-ne fotos, però de tant en tant, per matar el cuquet, us regalaré fotitos va. Mireu, mireu aquest parell...

L'Oriol R. i el Roger amb el Jairon de 4t.

La Berta, l'Alba i la Júlia darrere d'una mà.



Us presento la Gina. Ha arribat al cole aquest curs, i molts segur que no la coneixeu. Jo sí, i us asseguro que és un encant de nena. D'aquelles que les coneixes i de seguida saps que podràs confiar-hi pel que calgui. 



Aquí la teniu a punt de llegir el seu missatge del calendari d'advent de la classe.



Res, avui us ensenyo més que us explico, però que nos serveixi de precedent. I escolta... que al final del dia també tinc ganes de perdre'ls una mica de vista (I ells a mi, segur), però és que ni així, surto al carrer i a la primera cantonada...






PAAAAAAM!!!!!!

Bona niiiiiit!!!




















dimecres, 26 de novembre del 2014

La comunicació

Conversa intranscendent a l'hora del pati d'un dia qualsevol entre alumnes i profe bocabadat.

Alumna: Xavi, com ens comunicàvem abans de tenir mòbil?- amb to de gravetat i gest seriós.

M'agafo fort a la cadira, la pregunta sembla risible, però és clar, és que cap dels altres alumnes ho troba massa sorprenent. Per tant, m'empasso la riallada que és a punt d'esclatar i provoo de pensar-hi una mica. Hi ha tensió a l'ambient. Esperen una resposta. No encerto a trobar la manera d'oferir-los una resposta convincent, professional. I és clart, acabo dient ximpleries que acaben arrencant les rialles del públic generós.

Profe: Ha, ha, ha- molt forçat- doncs nena, no sé, emmmm, amb senyals de fum, amb un tam-tam... hahaha!

Evidentment, la resposta arrenca quatre somriures d'aquells de "anem a quedar bé amb el tutor, que no se'ns deprimeixi", però el problema seguia essen-t'hi. Tot això, us ho explico perquè segur que tots nosaltres, adults, tenim claríiiissim què contestar, però resulta que els vostres fills/es no ho tenen tan clar. A l'hora d'abordar el "problema mòbil", potser cal que tinguem en compte fins aquin punt, no només s'ha instal·lat definitivament en la societat, sinó fins a quin punt, per als adolescents, n'és d'important. Sovint, hi veiem només els contres, que segur que els té, però el tema sembla que no és tan senzill. La seguretat que tenim nosaltres que la comunicació, les relacions amb els demés, és possible sense mòbils, no la tenen ells o, en qualsevol cas, és difús per ells. I és que deu ser lògic que sigui així.

Us convido a que, sempre que pugueu, a mi també em costa, mireu de posar-vos al seu lloc, mireu-ho amb els seus ulls, i valoreu en quina mesura és necessari demonitzar l'ús del mòbil.

Res més, no ho dic que ho estiguem fent malament, només que tant nosaltres, els adults, com ells, els adolescents, hauríem de replantejar-nos, algunes idees preconcebudes a l'hora d'abordar el tema. Jo seguiré observant-los i xivant-me de tot... bé, gairebé tot el que vegi.

Salut,

Xavi

divendres, 14 de novembre del 2014

Un matí qualsevol

Un matí qualsevol. Primera hora. Entren a l'escola. Els ulls mig oberts. Mates o Castellà. Baixen al pati. Els espero assegut a la repiseta. Elles corren. Contentes. La Gemma. La Marta. Les Bertes. L'Alba. La Carla. La Paula. La Cris. La Gina. Els ulls com taronges ja. Arriba el Roger. Alguns futbolegen. L'Ot. El Sony. L'Oriol R. L'Erik. El Joan. El Joel. La resta van i vénen. Salvo la Berta G. d'una pilotada. L'Alba no vocalitza. La Cloe amb els de 4t. Gelos. Apareix la Suiti. Timbre. Jopéeee! Concentració. Em creuo amb la Mar. Em somriu. M'alegra el dia. Treballen. EVIP. La Marta Godoy. Guai. La una. Adéu, Xaviii. L'Helena. Que també em somriu. Dino de gust.

dijous, 13 de novembre del 2014

Dia de la diversitat

Aquest dimarts vam participar als taller que l'Espai Jove va organitzar al voltant del Dia de la Diverisitat. Els he demanat a un parell d'alumnes que fessin una petita ressenya del dia. N'he fet la correcció ortogràfica, res més. Aquí ho teniu.

"Dimarts, 11 de novembre, hem anat a l'Espai Jove La Fontana a celebrar el Dia de la Diversitat. Ens han posat unes polseres que indicaven a quin grup pertanyia cadascú de nosaltres.

Hi havi molts grups ja que venia molta gent d'altres escoles, les probes eren molt entretingudes ja que eran divertides, interessants i a la vegada aprenies un munt de coses, com per exemple que no s'ha de discriminar les persones que siguin negres o d'un altre país. També hem après que els rumors són molt presents en la nostra vida i molts són perjudicials per a nosaltres, ja que la gent es pot fer una mala imatge de tu. Hi havia proves de llengües que t'ensenyaven la seva llengua i una mica de història, hi havia molts temes de la diversitat i també t'ensenyaven que, per exemple, una persona pot ser gitana o estrangera sense que es noti, és a dir, que tu no t'ho imaginis. També hem vist que la vida de un cec és molt dur,a ja que guiar-se només amb un pal o un gos no pots gaudir d'una vida normal i corrent. També hem après com es fa el paper i ens ajudaven un noi i una noia amb Síndrome de Down. Després de fer un munt d'activitats ens hem ajuntat tots a la plaça del davant de La Fontana ja per anar cap a l'escola.


Aquest matí ens ho hem passat molt bé ja que les proves han estat divertides i molt entretingudes i hem socialitzat amb gent d'altres escoles. La gent dels tallers era molt simpàtica i ens han ajudat amb tot allò que hem necessitat, i ens han ensenyat moltes coses."

Ot i Sony



dilluns, 27 d’octubre del 2014

Reflexions d'un convalescent

No sé si és sabut per tots, probablement no, però per desgràcia meva fa uns dies ja que la maleïda lumbàlgia em fa veure les estrelles. Ja sé que això no us interessa massa, però el cas és que aquest "retir espiritual" m'ha permès extreure algunes conclusions al voltant de les set primeres setmanes del 3r d'ESO dels vostres fills. 


Mite'ls que guapots i ben plantats!


Potser em repeteixo, però el millor que puc dir fins ara és que em ve de gust estar amb ells. Els veig feliços a classe i això omple, omple molt. Que hi ha molta feina a fer? És clar, només faltaria, estaríem bons! Val a dir que, comme d'habitude, hi ha renyines entre ells, però entre tots les arreglem xerrant-ne. No ens enganyem, no cal que tots siguem íntims amics, però la camaraderia i la companyonia no són negociables.

Totes mones elles.

He de confessar que, extranyament, per poc habitual, tinc la sensació que fa mesos que en sóc el tutor. Penso que s'ha establert un lligam prou sòlid com per establir espais d'entesa que ens enriquiran moltíssim, en tots els sentits. Miro de convèncer-los que la confiança ho és tot, que és el fonament i que, sense aquest, no hi haurà bastida que ho subjecti.
Qui molt t'estima, et farà mal.
Irradien bonhomia o no? Ja us ho deia jo.
Són bona gent, vaig trigar tres dies a adonar-me'n i, és clar, la feina és molt més agradable quan et cerciores que aquells amb qui has de compartir tantes hores són macos, què voleu que us digui! 



De moment, res més, mireu pel forat de la porta, va, que us en moriu de ganes...

Adolescents, llibres, silenci i bon humor. I no és ficció eh...

Què has vist, Roger???!!!






divendres, 26 de setembre del 2014

Tardors

Ens agraden les metàfores. La tardor de la vida és una mica el principi del final, aquell moment en que de tot ja en fa vint o trenta anys... En canvi la tardor, en sentit literal, és el naixement del curs. La veritat és que s'agraeix que la calor escampi, que apareguin les jaquetetes... Tots fem millor cara.
Fa dues setmanes que hem començat i és hora que ens endollem del tot ja. Penso que s'aprecia a la classe més serenor, la necessària per posar-nos a treballar. De moment, l'ambient a la classe és molt agradable: és un grup força unit, de bona gent, amb capacitat de divertir-se quan es pot, i de concentrar-se quan cal. El primer objectiu era despertar-los de l'endormiscament de les vacances i la calor, i penso que ens n'hem sortit. Té molt bona pinta això, fa il·lusió estar amb ells dos anyets. Volem que estiguin contents, aprendre tots moltes coses i que marxin del Patufet preparadíssims pel que calgui. Som molt tossuts i ningú no ens desviarà d'aquest objectiu, ja ho veureu.

Xavi

dilluns, 15 de setembre del 2014

I els nens?

Els nens són a l'escola, no patiu. És 15 de setembre i han hagut de matinar (no gasataran massa bon humor aquesta tarda). Doncs ja hi som. Ja hem començat, i amb il·lusió eh... Quatre alumnes nous molt guapos i guapes que ja s'han presentat, i als qui, evidentment, mirarem de fer-los fàcil i curt el període de transició. Jo ja els conec a tots i, és clar, la primera presa de contacte ha estat senzilla, fluïda. El missatge ha estat clar: poc a poc cal buscar la motivació necessària per afrontar el curs amb garanties. Poc a poooooc... No ens enganyem... els biorritmes dels adolescents després de gairebé tres mesos estan al ralentí, i cal tenir paciència a l'hora d'exigir-los ja d'entrada. Però tampoc convé despistar-se...
Ànims que el curs comença avui una mica per tots. L'objectiu és aprendre i formar-nos coma persones i treballarem per sortir-nos-en.
Va, som-hi!

Xavi

dissabte, 7 de juny del 2014

UN DESIG

A tot arreu es parla ja del compte enrere, de que falten només dues setmanes per acabar, de què farem el 20, anem al Burger tots a dinar o al Bocatas? Pel mig estan encara el exàmens finals de la tercera avaluació. Són importants, sí, però no deixen de ser uns exàmens més que poca cosa poden afegir als més de 170 dies treballats. Això és el que deuríem pensar. Sobretot perquè encara ens queda un curs per endavant, un curs que promet ser molt intens, interessant i inoblidable. Ara, cal fer balanç. Ells i nosaltres. Cal reafirmar comportaments i hàbits positius i reconduir d’altres que no ens han ajudat tant.
Quan miro enrere, quan recordo aquell llunyà 12 de setembre, penso que alguna cosa hem fet bé. Que encara hi ha molt a fer, naturalment, però també és cert que hem avançat. Arriba un moment que no tothom avança a la mateixa velocitat i, de sobte, veus que alguns donen un canvi espectacular i deixen de ser el nen i la nena que eren. S’accepten responsabilitats, s’assumeixen deures i, sobretot, s’abandona l’excusa de què ho faig perquè sóc adolescent i...ho puc fer.
Ens havíem marcat alguns propòsits per quan arribessin aquestes dates. Un d’ells és el de les sortides després de l’ESO. Els vaig començar a donar informació (no us preocupeu que també us arribarà a tots) els vaig demanar que pensessin una mica sobre aquest futur, sense estressar-nos ni angoixar-nos. I el resultat ha estat que només uns quatre o cinc no saben si faran Batxillerat o Cicle Formatiu, cosa que no és gens dolenta, tot al contrari. Un altre és que entenguessin que som un grup i que ens hem d’ajudar tots i que ningú és imprescindible ni prescindible. Que els gustos personals, individuals, queden diluïts davant de l’interès del grup en activitats comunitàries. I això no és incompatible amb la pròpia identitat, precisament al contrari, cadascún/a aporta al grup la seva pròpia visió i així el grup s’enriqueix.
Un últim desig. Quedarà flotant per l’aula durant tres mesos. I al setembre començarà a complir-se. Un desig d’harmonia, de motivació, de ganes de viure i de fer coses noves. D’aprendre. D’estimar i ser estimat. De donar i no esperar. Un últim desig, però no us ho penso dir...no sigui que no es compleixi.

Fins aviat!


diumenge, 18 de maig del 2014

SALÓ DEL CÒMIC


El divendres va estar un dia especial. La visita al Saló del Còmic va ser com viatjar a mons inventats. Per davant nostra desfilaven milers de somnis de moltes persones dedicades a transformar una part de la realitat per tal que moltes altres poguéssim somiar desperts. Gotzila ens va donar la benvinguda i més endavant estava Batman i Robin, Superman, Mortadelo y Filemón, els transformers... Dibuixants i creadors estaven signant dedicatòries i fins i tot dibuixant per nosaltres. Un guia ens va ensenyar tot el saló, la visita guiada ens va mostrar detalls que passen per alt a simple vista a un visitant novell. Després la Marta ens va donar unes fitxes que havíem d’omplir (la sortida tenia una vessant acadèmica també) i a la tarda vam estar visitant el pavelló de Guerres Històriques, que es precisament el tema del Saló d’aquest any.

No va faltar la política en clau d'humor

Lluitant per la República

 


Les Guerres al segle XIX





La Guerra Civil espanyola


 


Cap a la Segona Guerra Mundial





Aquesta setmana més.
Fins aviat!

dilluns, 28 d’abril del 2014

SEGUIM, PAS A PAS...

Setmana Santa, Sant Jordi, les recuperacions de la segona avaluació, principis de maig, d'aquí poc la preavaluació de la 3a... I seguim... Sembla que tot s'accelera en aquesta recta final de curs. Els nervis estan a flor de pell. Hem sortit ja del llarg hivern i la primavera ha esclatat amb tota la seva força. Ara més que mai hem d'anar amb peus de plom, no deixar-nos envair per la desgana, per la fal·làcia de pensar que està tot fet i que el que queda ja no té gaire importància. Queda l'esprint final. Ja ho hem dit abans algun cop: el curs és una carrera de resistència, és una marató on el més important és agafar un bon ritme i no deixar-lo. Ara sí que s'ha de donar tot el que ens queda. Després ja tindrem més dos mesos per descansar merescudament. Les coses s'han de fer quan toca, en el dia a dia. Molts cops els hi dic que les recuperacions, per exemple, són excuses barates. Si hem de ser sincers, una recuperació no garanteix haver superat un trimestre, només ho acredita. No ens enganyem! Un trimestre té molts dies de feina diària, d'atenció pacient a les classes, d'estudi a casa i activitats fetes a l'aula. Un trimestre comporta molts dubtes, moltes preguntes per aconseguir interioritzar les idees i els conceptes que s'han d'assimilar. De cap manera un control de recuperació pot suplir aquesta feina, aquest procés d'aprenentatge. Els trimestres s'aproven quan toca, en el dia a dia, amb les notes setmanals d'actitud, d'implicació i productivitat a l'aula (sabeu que cada setmana hi ha una nota que recull aquest procés? I ells la saben o la poden demanar). Els trimestres es recuperen també dintre del trimestre, abans que s'acabi, un cop la preavaluació ha donat un toc d'atenció o d'alarma. Tot el que no sigui així, no és fiable.
Per què us explico tot aquest rotllo? Perquè, d'igual forma que els hi explico a ells i elles, estem llaurant el futur. Tot el que tinguin d'aquí dos, tres, deu anys, es deurà en gran part al que facin o deixin de fer ara. Més del 50% (crec que bastant més...) de l'aprovat d'una matèria es deu a l'atenció que posem a l'aula. A Secundària hi hauria d'haver suficient (o quasi suficient) amb la feina que es fa a l'escola. No dic que a casa no s'hagi de fer res, però 7 hores de classe diàries, amb atenció, amb implicació, sent conscients del què ens estem jugant...donen molt de sí. És per acabar mentalment exhaust, la veritat. Preguntem, fem que es preguntin ells i elles quant de temps aprofiten al dia d'aquestes 7 hores. El resultat, si és sincer, ho explicaria tot.
Però seguim, mai no ens cansarem de transmetre, de provocar, d'intentar emocionar. Poques coses passen sense saber perquè passen, no és bo això. Sempre hi ha una explicació que, de vegades, no volem sentir. ara estem a temps de preveure tot això. Queden entre cinc i sis setmanes d'avaluació. La setmana que ve ja tindrem preavaluacions!
Seguim...pas a pas, sense aturar-nos encara. Ànims!!!

Fins aviat.

dissabte, 5 d’abril del 2014

SETMANA DE SÍNTESI (VII)

CAPITOL FINAL. COLÒNIA GÜELL


Arribem per fi a divendres. La setmana ha passat més ràpida del què ens pensàvem. Ja hem deixat enrere moltes experiències, algunes agradables, altres instructives, però totes quedaran en un raconet del record. Hem anat a la Sagrada Família i hem entrat al temple de Gaudí; hem recorregut la Barcelona romana i medieval; hem passejat per Montjuïc i hem conegut l’Anella olímpica; hem anat al teatre per la nit i també hem conegut una mica de més a prop el mercats de Barcelona; la setmana no dóna per més, a mi m’agradaria estar així un mes...visitar més coses, estar més estona junts fora de l’espai escolar i acadèmic. Com ja us vaig dir en un altre lloc, ha estat un plaer acompanyar a aquests nois i noies durant la setmana, s’han portat de forma excel·lent i, un cop més han demostrat del què són capaços. Per cadascú queda ara la tasca d’interioritzar el que hem après; de cadascú és el repte de voler saber més, de tenir inquietuds culturals, d’afany de saber (per cert, aquest va ser el centre d’interès de l’escola durant les últimes setmanes), un afany de saber que ha de sortir de dintre, és cert, però que nosaltres, mestres, educadors, pares i mares, avis i àvies, germans grans i tiets, hem de motivar i hem de despertar en els nostres fills i filles. És possible que algú pensi que això és molt maco dit així, que la teoria és molt bona, però que el dia a dia ens té lligats de peus i mans a unes obligacions i responsabilitats que ens impedeix fixar-nos en aquests detalls, que ens treuen molt de temps...que vivim per treballar; o, en el millor dels casos, algú pot pensar que ja ho farà, que és molt important tot això i que arribarà un dia que s’hi podrà dedicar més al seu fill. Jo, naturalment, no tinc la resposta, ja m’agradaria perquè també tinc fills, però potser no sigui una qüestió de respostes sinó de preguntes: quantes vegades he anat a un museu amb el meu fill, o a veure una obre de teatre, o al cine, quan fa que no passejo amb el meu fill per Montjuïc o per les Rambles o, simplement, comparteixo amb ell o ella un llibre i després discutim què ens ha semblat? Això és el que desperta l’afany de saber, les inquietuds, les ganes de compartir, de conversar, d’abraçar-se.
Em sembla que m’he anat molt del tema. Deu ser la primavera que em trasbalsa. La qüestió és que amb alguns, el divendres, passejant per la Colònia Güell, vam estar parlant d’això, comparant la nostra vida, la vida que portem ara (malgrat la crisi!) amb la vida que portaven les persones que vivien allà durant la primera meitat del segle anterior. Vam tenir la gran sort de parlar amb la filla d’un dels treballadors que hi havia viscut a la Colònia i ens explicava la sort que teníem de “viure la vida que vivim”. I ens va dir: “mai deixeu d’aprendre, mai tingueu mandra per llegir i per interessar-vos per tot, perquè això mai ningú us ho podrà treure”. Penso que no cal afegir res més.

Us deixo amb les fotos de la sortida i de la l’estona lliure amb què vam acomiadar la setmana.


 







Bona feina a tots!!!

Fins aviat!

diumenge, 30 de març del 2014

SETMANA DE SÍNTESI (VI)

CAPÍTOL 6. CURSA D'ORIENTACIÓ PER MONTJUÏC I BARCELONA ROMANA


El dijous ens toca visitar la muntanya de Montjuïc i què millor per fer-ho que una cursa d'orientació. Observo alguna cara adormida, badalls fora de temps, alguna que altra agulleta! Pregunto què és el que passa i em diuen alguns que estan cansats! Cansats??? No m'ho puc creure! Aquesta paraula la desconeixia a la vostra edat! Però a mesura que ens anem acostant a Montjuïc sembla que els ànims canvien. De sobte el cansament ha desaparegut.
Ens disposem per grups nous de 5 membres i els responsables ens porten fins el peu del funicular. Un cop allà repartim els mapes i les fites que s'han de cobrir. L’espai és ampli però es pot fer perfectament en unes tres horetes. Hem d’arribar al castell i després anar a parar a l’anella olímpica. Un cop aquí, l’estadi Olímpic, el Palau Sant Jordi, els jardins, les piscines Picornell i la torre de comunicacions Calatrava, donaran el punt final a la cursa. 
(La cursa d'orientació ha estat dirigida per la professora Núria Zapater).

 





















LA BARCELONA ROMANA I MEDIEVAL

Quan acabem la cursa ens dirigim al centre per dinar. Un altre cop les Rambles ens acullen amb el seu especial ambient, ara al migdia hi ha molta més gent! Quedem davant mateix de la Catedral de Barcelona per iniciar el recorregut de la Barcelona romana i medieval.
Igual que vam fer amb la Barcelona modernista, ens toca fer un viatge en el temps, ara vora 2000 anys enrere i observar les muralles romanes i els aqüeductes i el fòrum de l’antiga Barcino (ara desplaçat lleugerament a la Plaça de Sant Jaume). Ens toca volar pels carres dels gremis de la Barcelona medieval i imaginar-nos un bastaix carregant 25 kg de pedra des de la muntanya de Montjuïc fins a l’esplanada on s’aixecarà l’església del poble, l’església que rivalitzarà amb la mateixa Catedral oficial, Santa Maria del Mar.

El recorregut és el següent:

Inici: Barcelona romana
1. Plaça de la catedral : Muralles romanes, aqüeducte.
2. Carrer de Tapineria: Tram de muralla restaurada i reconstruïda.
3. Plaça de Berenguer: Aprofitament de muralles _ edificis medievals.
4. Plaça de l’Àngel : Portal major. Camí de roma i del mar.
5. Carrer de llibreteria: Decumanus romà.
6. Plaça de Sant Jaume: Fòrum romà. Ajuntament i Generalitat.
7. Carrer de Paradís: Punt culminant del Mont Tàber. Temple d’August.
8. Carrer de la Pietat: Casa dels canonges. Absis i porta de Claustre de la Catedral.
9. Claustre 9. Clàustre de la Catedral: Font i galeries gòtiques. Porta d’accés a l’interior de la Catedral.
10. Placeta de Sant Iu : Gòtic
11. Plaça del rei: Palau Reial. Església de santa Àgata; Palau del Lloctinent.
12. Plaça de l’Àngel: Sortim de les muralles romanes


Barcelona medieval
13. Argenteria: Camí del mar
14. Santa M. del Mar: Gòtic català, s. XIV
15. Passeig del Born: Lloc de fires i torneigs
16. Carrer Moncada: Carrer dels palaus
17. Capella de Marcús : Romànica s. XII
18. Carrer Corders: Carrers dels oficis
19. Tornem a la Plaça de l’Àngel.

Tornada des de: Metro Jaume I.

(Trajecte planificat i preparat per la professora d'Història de l'escola Sílvia Bonet)


Setmana de síntesi (V)

CAPÍTOL 5. EL BERENAR AL COLE I TEATRE LLIURE

Arribem a l'equador de la setmana. Els ànims estan molt excitats per la proximitat del berenar a l'escola. Des de dilluns ens hem estat posant d'acord per veure què portàvem cadascú. I la veritat és que va ser un berenar-sopar esplèndid. Des de truites amb i sense ceba, pollastre empanat, croquetes de la iaia, amanides de pasta, empanadilles de tonyina, fins als postres: pastissos de xocolata, de formatge, torrijas, etc, etc. Tot regat convenientment amb caldos reserva de coca-colas, sucs de taronja, llimona...

El banquet!

No faltava de res!!!


Què guapos estaven tots!!!
I totes!!!!
 

La foto artística de la tarda
Sense comentaris...


 




















Cap a les 19h comencem a recollir i marxem al teatre. Amb l’estómac ple i l'ambient relaxat és la millor forma de gaudir d’una bona obra de teatre. El marc és el Teatre Lliure de Montjuïc i l’obra un clàssic de Lope de Vega, El caballero de Olmedo (quina casualitat que l’estem estudiant a literatura castellana). L’actriu Rosa Maria Cerdà (que fa de l’alcavota a l’obra) ens presenta l’espectacle amb la seva experiència i presència a l’escenari. L’escenari, per la seva banda, és minimalista, només unes quantes cadires fan de metàfora espaial i també de bambolines, de forma que els actors no fan mutis, si no que es queden tota l’obra presents a l’escenari. Ens costa entendre al principi això, però poc a poc ho anem entenent. També ens costa una mica entendre el que diuen els actors perquè parlen en vers! Ja estàvem avisats, però en el transcurs de l’obra ens acostumem. És el Lope més andalús, més metafòric i més essencial... En paraules del seu director, Lluís Pascual: Al volver a leerla, al ponerle otras caras y otras voces, más profunda aún que la metáfora he escuchado la lírica más elegante y más conmovedora al servicio del gran poema del amor roto, un amor que pasa de la luz a la oscuridad, de la felicidad de la plenitud al dolor de la ausencia. En unos tiempos difíciles, tensos, unos tiempos que permiten que existan hombres que dispongan de la vida de los demás, con la impunidad que les otorga ser un reflejo de cómo se comportan todos los días los poderosos de la tierra.