Reflexions d'un convalescent

No sé si és sabut per tots, probablement no, però per desgràcia meva fa uns dies ja que la maleïda lumbàlgia em fa veure les estrelles. Ja sé que això no us interessa massa, però el cas és que aquest "retir espiritual" m'ha permès extreure algunes conclusions al voltant de les set primeres setmanes del 3r d'ESO dels vostres fills. 

Mite'ls que guapots i ben plantats!

Potser em repeteixo, però el millor que puc dir fins ara és que em ve de gust estar amb ells. Els veig feliços a classe i això omple, omple molt. Que hi ha molta feina a fer? És clar, només faltaria, estaríem bons! Val a dir que, comme d'habitude, hi ha renyines entre ells, però entre tots les arreglem xerrant-ne. No ens enganyem, no cal que tots siguem íntims amics, però la camaraderia i la companyonia no són negociables.

Totes mones elles.

He de confessar que, extranyament, per poc habitual, tinc la sensació que fa mesos que en sóc el tutor. Penso que s'ha establert un lligam prou sòlid com per establir espais d'entesa que ens enriquiran moltíssim, en tots els sentits. Miro de convèncer-los que la confiança ho és tot, que és el fonament i que, sense aquest, no hi haurà bastida que ho subjecti.

Qui molt t'estima, et farà mal.

Irradien bonhomia o no? Ja us ho deia jo.

Són bona gent, vaig trigar tres dies a adonar-me'n i, és clar, la feina és molt més agradable quan et cerciores que aquells amb qui has de compartir tantes hores són macos, què voleu que us digui! 

De moment, res més, mireu pel forat de la porta, va, que us en moriu de ganes...

Adolescents, llibres, silenci i bon humor. I no és ficció eh...

Què has vist, Roger???!!!