L’hivern és llarg.
Hi ha moments que no veiem el final. I fa fred, molt fred. Potser sóc jo que m’estic
quedant gelat observant com s’acosta un futur que fa pensar en temps passats.
LOMCE, les retallades a la llei de l’avortament, les pujades del gas, dels
transports... i els sous que segueixen congelats i amb més retallades; però
tranquils, que tornaran a fer obres a les Glòries, 36 milions d’euros! Fa fred.
Estic congelat. Però aquesta setmana pujaran les temperatures. El Dia de la Pau
ens espera i nosaltres a ell amb ganes i tot ben preparat. Només ens queda
enllestir algun detallet de la tarda i ja ho tindrem. Mentrestant, seguim caminant
per aquest hivern tan llarg. Els dies semblen repetir-se i la rutina és la
fotocòpia de rutines passades. Però això no és dolent, es bo arrelar hàbits que
ens ajuden a no desviar-nos si no volem. I ara és quan més hem d’espavilar
perquè, encara que no ho sembli, els dies passen, el temps corre i, sense
adonar-nos, estarem a principis de març a punt d’acabar el trimestre. No hi ha
temps més enganyós que l’hivern, quan el temps sembla aturat. Hem de provocar
tensió, motivar interessos, conversar cara a cara, moure’ns, moure’ns, llegir, sortir
al carrer, escoltar música, però no només una d’aquestes coses... Hi ha temps
per tot, ha d’haver temps per tot. Malgrat l’hivern.
Us deixo amb un
petit reportatge de la nostra assistència com a públic al Gran dictat de TV3. Ja us avisaré quan passen el programa. Se
suposa que a principis de març.
Fins aviat!