SEGUIM, PAS A PAS...

Setmana Santa, Sant Jordi, les recuperacions de la segona avaluació, principis de maig, d'aquí poc la preavaluació de la 3a... I seguim... Sembla que tot s'accelera en aquesta recta final de curs. Els nervis estan a flor de pell. Hem sortit ja del llarg hivern i la primavera ha esclatat amb tota la seva força. Ara més que mai hem d'anar amb peus de plom, no deixar-nos envair per la desgana, per la fal·làcia de pensar que està tot fet i que el que queda ja no té gaire importància. Queda l'esprint final. Ja ho hem dit abans algun cop: el curs és una carrera de resistència, és una marató on el més important és agafar un bon ritme i no deixar-lo. Ara sí que s'ha de donar tot el que ens queda. Després ja tindrem més dos mesos per descansar merescudament. Les coses s'han de fer quan toca, en el dia a dia. Molts cops els hi dic que les recuperacions, per exemple, són excuses barates. Si hem de ser sincers, una recuperació no garanteix haver superat un trimestre, només ho acredita. No ens enganyem! Un trimestre té molts dies de feina diària, d'atenció pacient a les classes, d'estudi a casa i activitats fetes a l'aula. Un trimestre comporta molts dubtes, moltes preguntes per aconseguir interioritzar les idees i els conceptes que s'han d'assimilar. De cap manera un control de recuperació pot suplir aquesta feina, aquest procés d'aprenentatge. Els trimestres s'aproven quan toca, en el dia a dia, amb les notes setmanals d'actitud, d'implicació i productivitat a l'aula (sabeu que cada setmana hi ha una nota que recull aquest procés? I ells la saben o la poden demanar). Els trimestres es recuperen també dintre del trimestre, abans que s'acabi, un cop la preavaluació ha donat un toc d'atenció o d'alarma. Tot el que no sigui així, no és fiable.

Per què us explico tot aquest rotllo? Perquè, d'igual forma que els hi explico a ells i elles, estem llaurant el futur. Tot el que tinguin d'aquí dos, tres, deu anys, es deurà en gran part al que facin o deixin de fer ara. Més del 50% (crec que bastant més...) de l'aprovat d'una matèria es deu a l'atenció que posem a l'aula. A Secundària hi hauria d'haver suficient (o quasi suficient) amb la feina que es fa a l'escola. No dic que a casa no s'hagi de fer res, però 7 hores de classe diàries, amb atenció, amb implicació, sent conscients del què ens estem jugant...donen molt de sí. És per acabar mentalment exhaust, la veritat. Preguntem, fem que es preguntin ells i elles quant de temps aprofiten al dia d'aquestes 7 hores. El resultat, si és sincer, ho explicaria tot.

Però seguim, mai no ens cansarem de transmetre, de provocar, d'intentar emocionar. Poques coses passen sense saber perquè passen, no és bo això. Sempre hi ha una explicació que, de vegades, no volem sentir. ara estem a temps de preveure tot això. Queden entre cinc i sis setmanes d'avaluació. La setmana que ve ja tindrem preavaluacions!

Seguim...pas a pas, sense aturar-nos encara. Ànims!!!

Fins aviat.

SETMANA DE SÍNTESI (VII)

CAPITOL FINAL. COLÒNIA GÜELL

Arribem per fi a divendres. La setmana ha passat més ràpida del què ens pensàvem. Ja hem deixat enrere moltes experiències, algunes agradables, altres instructives, però totes quedaran en un raconet del record. Hem anat a la Sagrada Família i hem entrat al temple de Gaudí; hem recorregut la Barcelona romana i medieval; hem passejat per Montjuïc i hem conegut l’Anella olímpica; hem anat al teatre per la nit i també hem conegut una mica de més a prop el mercats de Barcelona; la setmana no dóna per més, a mi m’agradaria estar així un mes...visitar més coses, estar més estona junts fora de l’espai escolar i acadèmic. Com ja us vaig dir en un altre lloc, ha estat un plaer acompanyar a aquests nois i noies durant la setmana, s’han portat de forma excel·lent i, un cop més han demostrat del què són capaços. Per cadascú queda ara la tasca d’interioritzar el que hem après; de cadascú és el repte de voler saber més, de tenir inquietuds culturals, d’afany de saber (per cert, aquest va ser el centre d’interès de l’escola durant les últimes setmanes), un afany de saber que ha de sortir de dintre, és cert, però que nosaltres, mestres, educadors, pares i mares, avis i àvies, germans grans i tiets, hem de motivar i hem de despertar en els nostres fills i filles. És possible que algú pensi que això és molt maco dit així, que la teoria és molt bona, però que el dia a dia ens té lligats de peus i mans a unes obligacions i responsabilitats que ens impedeix fixar-nos en aquests detalls, que ens treuen molt de temps...que vivim per treballar; o, en el millor dels casos, algú pot pensar que ja ho farà, que és molt important tot això i que arribarà un dia que s’hi podrà dedicar més al seu fill. Jo, naturalment, no tinc la resposta, ja m’agradaria perquè també tinc fills, però potser no sigui una qüestió de respostes sinó de preguntes: quantes vegades he anat a un museu amb el meu fill, o a veure una obre de teatre, o al cine, quan fa que no passejo amb el meu fill per Montjuïc o per les Rambles o, simplement, comparteixo amb ell o ella un llibre i després discutim què ens ha semblat? Això és el que desperta l’afany de saber, les inquietuds, les ganes de compartir, de conversar, d’abraçar-se.

Em sembla que m’he anat molt del tema. Deu ser la primavera que em trasbalsa. La qüestió és que amb alguns, el divendres, passejant per la Colònia Güell, vam estar parlant d’això, comparant la nostra vida, la vida que portem ara (malgrat la crisi!) amb la vida que portaven les persones que vivien allà durant la primera meitat del segle anterior. Vam tenir la gran sort de parlar amb la filla d’un dels treballadors que hi havia viscut a la Colònia i ens explicava la sort que teníem de “viure la vida que vivim”. I ens va dir: “mai deixeu d’aprendre, mai tingueu mandra per llegir i per interessar-vos per tot, perquè això mai ningú us ho podrà treure”. Penso que no cal afegir res més.

Us deixo amb les fotos de la sortida i de la l’estona lliure amb què vam acomiadar la setmana.

 

Bona feina a tots!!!

Fins aviat!