World Press Photo

De tant en tant, hi ha sortides que superen en molt les expectatives dels alumnes, i aleshores es transformen, semblen uns altres. Tenen la sensació com d'estar davant del que no s'esperaven, d'enfrontar-se a una realitat que de vegades ignorem, tots. Divendres, al CCCB, va passar. El que van veure no s'ho esperaven gens, és a dir, no s'esperaven allò d'impactant que tenen les fotos d'aquesta exposició, i tot i que algunes eren dures, van posar-hi els cinc sentits i van mirar d'interpretar allò que veien. És clar, de seguida apareix una dimensió del nen o de la nena, que jo no coneixia, i que potser ells mateixos tampoc. Va ser una estona de lleure que, de sobte, es va tornar aprenentatge. Els grupets habituals muten, i les afinitats tradicionals són difuses. La Paula voltava amb el Ricard, el Martí i l'Oriol Antràs, el Joel, amb l'Oriol Ramos, la Cris va preferir quedar-se sola una estona, absorta per les imatges.

Jo em vaig sorprendre mirant-me'ls més a ells que a les fotos, i és que és un espectacle. Després, ja a fora, els grupets van refer-se, és clar, però durant una horeta i mitja van ser uns altres, i tant de bo que hagin sortit del cccb amb la sensació de ser una mica diferents, d'haver après alguna cosa d'aquelles fotos, del que representen, i del que havia passat entre ells. 

Una noia decebuda per no haver-se pogut acomiadar de Nelson Mandela.

No la reconec, però s'hi va estar una estona eh.

Els alumnes es miraven les fotos i jo me'ls mirava a ells.