2015

Ja ens ha enxampat. Un altre any, i segur que millor que l'anterior. Aquí a 3r l'hem agafat amb ganes. Treballem per tenir a punt "El dia de la Pau" del que ja sabeu que ens n'ocupem nosaltres. Aquests dies, a més, alguns atrafegats amb les recuperacions del primer trimestre; cal treure's de sobre matèries i afrontar la segona meitat del curs amb la cara neta.

A l'hora de plantejar-nos els blogs dels cursos tenim la temptació (lògica d'altra banda) de fixar-nos en les sortides, les excursions, activitats excepcionals en definitiva, i ens oblidem del dia a dia, potser perquè la rutina ens sembla poc interessant. Jo m'atreveixo a pensar que en aquesta quotidianitat és on ha de recaure el major interès per part vostra, per això miraré a partir d'aquest trimestre, de transmetre-us les vivències d'aquests "dies qualssevol" que, en realitat, són tan importants (sense oblidar aquells dies excepcionals de què us parlava abans, és clar). 

Avui sense anar més lluny, ha vingut el Sony, a qui no havíem vist des de l'any passat (abraçades, felicitacions...). La Raquel Jurado, que substitueix la Maria López (de baixa maternal, las Clara és guapíssima), ja fa quatre dies que és amb nosaltres. Ja la coneixíem de fa un parell d'anys, i ha estat molt benvinguda. A aquesta hora, fan la recuperació de Castellà, i d'aquí a una estona, Naturals.

Estic content de poder-vos dir que l'actitud i l'ambient a classe és de treball, de concentració i, evidentment, és distens quan cal i ens ho podem permetre. Els alumnes entenen poc a poc que l'important és l'esforç, l'interès... el missatge va calant. Detecto, amb il·lusió, que, majoritàriament, cada cop estan més convençuts que han de posar-hi molt d'ells mateixos a l'hora d'aprendre, i d'ajudar a aprendre als demés, que l'objectiu és participar activament en el procés d'ensenyament-aprenentatge i que no val acontentar-se només a memoritzar i abocar-ho tot el dia de l'examen.

Disculpeu-me la llauna que us estic clavant, però penso que paga la pena de fer-ho de tant en tant.

Salut,

Xavi

World Press Photo

De tant en tant, hi ha sortides que superen en molt les expectatives dels alumnes, i aleshores es transformen, semblen uns altres. Tenen la sensació com d'estar davant del que no s'esperaven, d'enfrontar-se a una realitat que de vegades ignorem, tots. Divendres, al CCCB, va passar. El que van veure no s'ho esperaven gens, és a dir, no s'esperaven allò d'impactant que tenen les fotos d'aquesta exposició, i tot i que algunes eren dures, van posar-hi els cinc sentits i van mirar d'interpretar allò que veien. És clar, de seguida apareix una dimensió del nen o de la nena, que jo no coneixia, i que potser ells mateixos tampoc. Va ser una estona de lleure que, de sobte, es va tornar aprenentatge. Els grupets habituals muten, i les afinitats tradicionals són difuses. La Paula voltava amb el Ricard, el Martí i l'Oriol Antràs, el Joel, amb l'Oriol Ramos, la Cris va preferir quedar-se sola una estona, absorta per les imatges.

Jo em vaig sorprendre mirant-me'ls més a ells que a les fotos, i és que és un espectacle. Després, ja a fora, els grupets van refer-se, és clar, però durant una horeta i mitja van ser uns altres, i tant de bo que hagin sortit del cccb amb la sensació de ser una mica diferents, d'haver après alguna cosa d'aquelles fotos, del que representen, i del que havia passat entre ells. 

Una noia decebuda per no haver-se pogut acomiadar de Nelson Mandela.

No la reconec, però s'hi va estar una estona eh.

Els alumnes es miraven les fotos i jo me'ls mirava a ells.

M'agraden els vostres fills. Què voleu que us digui. Ahir a casa, veient El Gran Dictat, li vaig assenyalar a la meva filla petita, la Raquel, que s'asseia a primera fila, i em diu: "Que guaaaaapa!". I jo que penso, i que maca, i que bona... però és que ho podria dir de tots. Tinc sort, sí. Ja sé que estareu pensant que són una mica pilota, però havia de dir-ho. I és que tinc raó, i si no, mireu-los.

L'Helena i la Raquel el Dia de la Diversitat.

El cas és que a mi m'agraden, i el que encara m'agrada més és enxampar-los en família o amb família dels companys.

Els Peydró el dia de Santa Cecília.

  

La Paula amb la Sara, la germana de la Cris.

Ja sabeu que m'agrada més xerrar d'ells que penjar-ne fotos, però de tant en tant, per matar el cuquet, us regalaré fotitos va. Mireu, mireu aquest parell...

L'Oriol R. i el Roger amb el Jairon de 4t.

La Berta, l'Alba i la Júlia darrere d'una mà.

Us presento la Gina. Ha arribat al cole aquest curs, i molts segur que no la coneixeu. Jo sí, i us asseguro que és un encant de nena. D'aquelles que les coneixes i de seguida saps que podràs confiar-hi pel que calgui. 

Aquí la teniu a punt de llegir el seu missatge del calendari d'advent de la classe.

Res, avui us ensenyo més que us explico, però que nos serveixi de precedent. I escolta... que al final del dia també tinc ganes de perdre'ls una mica de vista (I ells a mi, segur), però és que ni així, surto al carrer i a la primera cantonada...

PAAAAAAM!!!!!!

Bona niiiiiit!!!

La comunicació

Conversa intranscendent a l'hora del pati d'un dia qualsevol entre alumnes i profe bocabadat.

Alumna: Xavi, com ens comunicàvem abans de tenir mòbil?- amb to de gravetat i gest seriós.

M'agafo fort a la cadira, la pregunta sembla risible, però és clar, és que cap dels altres alumnes ho troba massa sorprenent. Per tant, m'empasso la riallada que és a punt d'esclatar i provoo de pensar-hi una mica. Hi ha tensió a l'ambient. Esperen una resposta. No encerto a trobar la manera d'oferir-los una resposta convincent, professional. I és clart, acabo dient ximpleries que acaben arrencant les rialles del públic generós.

Profe: Ha, ha, ha- molt forçat- doncs nena, no sé, emmmm, amb senyals de fum, amb un tam-tam... hahaha!

Evidentment, la resposta arrenca quatre somriures d'aquells de "anem a quedar bé amb el tutor, que no se'ns deprimeixi", però el problema seguia essen-t'hi. Tot això, us ho explico perquè segur que tots nosaltres, adults, tenim claríiiissim què contestar, però resulta que els vostres fills/es no ho tenen tan clar. A l'hora d'abordar el "problema mòbil", potser cal que tinguem en compte fins aquin punt, no només s'ha instal·lat definitivament en la societat, sinó fins a quin punt, per als adolescents, n'és d'important. Sovint, hi veiem només els contres, que segur que els té, però el tema sembla que no és tan senzill. La seguretat que tenim nosaltres que la comunicació, les relacions amb els demés, és possible sense mòbils, no la tenen ells o, en qualsevol cas, és difús per ells. I és que deu ser lògic que sigui així.

Us convido a que, sempre que pugueu, a mi també em costa, mireu de posar-vos al seu lloc, mireu-ho amb els seus ulls, i valoreu en quina mesura és necessari demonitzar l'ús del mòbil.

Res més, no ho dic que ho estiguem fent malament, només que tant nosaltres, els adults, com ells, els adolescents, hauríem de replantejar-nos, algunes idees preconcebudes a l'hora d'abordar el tema. Jo seguiré observant-los i xivant-me de tot... bé, gairebé tot el que vegi.

Salut,

Xavi

Un matí qualsevol

Un matí qualsevol. Primera hora. Entren a l'escola. Els ulls mig oberts. Mates o Castellà. Baixen al pati. Els espero assegut a la repiseta. Elles corren. Contentes. La Gemma. La Marta. Les Bertes. L'Alba. La Carla. La Paula. La Cris. La Gina. Els ulls com taronges ja. Arriba el Roger. Alguns futbolegen. L'Ot. El Sony. L'Oriol R. L'Erik. El Joan. El Joel. La resta van i vénen. Salvo la Berta G. d'una pilotada. L'Alba no vocalitza. La Cloe amb els de 4t. Gelos. Apareix la Suiti. Timbre. Jopéeee! Concentració. Em creuo amb la Mar. Em somriu. M'alegra el dia. Treballen. EVIP. La Marta Godoy. Guai. La una. Adéu, Xaviii. L'Helena. Que també em somriu. Dino de gust.

Dia de la diversitat

Aquest dimarts vam participar als taller que l'Espai Jove va organitzar al voltant del Dia de la Diverisitat. Els he demanat a un parell d'alumnes que fessin una petita ressenya del dia. N'he fet la correcció ortogràfica, res més. Aquí ho teniu.

"Dimarts, 11 de novembre, hem anat a l'Espai Jove La Fontana a celebrar el Dia de la Diversitat. Ens han posat unes polseres que indicaven a quin grup pertanyia cadascú de nosaltres.

Hi havi molts grups ja que venia molta gent d'altres escoles, les probes eren molt entretingudes ja que eran divertides, interessants i a la vegada aprenies un munt de coses, com per exemple que no s'ha de discriminar les persones que siguin negres o d'un altre país. També hem après que els rumors són molt presents en la nostra vida i molts són perjudicials per a nosaltres, ja que la gent es pot fer una mala imatge de tu. Hi havia proves de llengües que t'ensenyaven la seva llengua i una mica de història, hi havia molts temes de la diversitat i també t'ensenyaven que, per exemple, una persona pot ser gitana o estrangera sense que es noti, és a dir, que tu no t'ho imaginis. També hem vist que la vida de un cec és molt dur,a ja que guiar-se només amb un pal o un gos no pots gaudir d'una vida normal i corrent. També hem après com es fa el paper i ens ajudaven un noi i una noia amb Síndrome de Down. Després de fer un munt d'activitats ens hem ajuntat tots a la plaça del davant de La Fontana ja per anar cap a l'escola.

Aquest matí ens ho hem passat molt bé ja que les proves han estat divertides i molt entretingudes i hem socialitzat amb gent d'altres escoles. La gent dels tallers era molt simpàtica i ens han ajudat amb tot allò que hem necessitat, i ens han ensenyat moltes coses."

Ot i Sony

Reflexions d'un convalescent

No sé si és sabut per tots, probablement no, però per desgràcia meva fa uns dies ja que la maleïda lumbàlgia em fa veure les estrelles. Ja sé que això no us interessa massa, però el cas és que aquest "retir espiritual" m'ha permès extreure algunes conclusions al voltant de les set primeres setmanes del 3r d'ESO dels vostres fills. 

Mite'ls que guapots i ben plantats!

Potser em repeteixo, però el millor que puc dir fins ara és que em ve de gust estar amb ells. Els veig feliços a classe i això omple, omple molt. Que hi ha molta feina a fer? És clar, només faltaria, estaríem bons! Val a dir que, comme d'habitude, hi ha renyines entre ells, però entre tots les arreglem xerrant-ne. No ens enganyem, no cal que tots siguem íntims amics, però la camaraderia i la companyonia no són negociables.

Totes mones elles.

He de confessar que, extranyament, per poc habitual, tinc la sensació que fa mesos que en sóc el tutor. Penso que s'ha establert un lligam prou sòlid com per establir espais d'entesa que ens enriquiran moltíssim, en tots els sentits. Miro de convèncer-los que la confiança ho és tot, que és el fonament i que, sense aquest, no hi haurà bastida que ho subjecti.

Qui molt t'estima, et farà mal.

Irradien bonhomia o no? Ja us ho deia jo.

Són bona gent, vaig trigar tres dies a adonar-me'n i, és clar, la feina és molt més agradable quan et cerciores que aquells amb qui has de compartir tantes hores són macos, què voleu que us digui! 

De moment, res més, mireu pel forat de la porta, va, que us en moriu de ganes...

Adolescents, llibres, silenci i bon humor. I no és ficció eh...

Què has vist, Roger???!!!