La comunicació

Conversa intranscendent a l'hora del pati d'un dia qualsevol entre alumnes i profe bocabadat.

Alumna: Xavi, com ens comunicàvem abans de tenir mòbil?- amb to de gravetat i gest seriós.

M'agafo fort a la cadira, la pregunta sembla risible, però és clar, és que cap dels altres alumnes ho troba massa sorprenent. Per tant, m'empasso la riallada que és a punt d'esclatar i provoo de pensar-hi una mica. Hi ha tensió a l'ambient. Esperen una resposta. No encerto a trobar la manera d'oferir-los una resposta convincent, professional. I és clart, acabo dient ximpleries que acaben arrencant les rialles del públic generós.

Profe: Ha, ha, ha- molt forçat- doncs nena, no sé, emmmm, amb senyals de fum, amb un tam-tam... hahaha!

Evidentment, la resposta arrenca quatre somriures d'aquells de "anem a quedar bé amb el tutor, que no se'ns deprimeixi", però el problema seguia essen-t'hi. Tot això, us ho explico perquè segur que tots nosaltres, adults, tenim claríiiissim què contestar, però resulta que els vostres fills/es no ho tenen tan clar. A l'hora d'abordar el "problema mòbil", potser cal que tinguem en compte fins aquin punt, no només s'ha instal·lat definitivament en la societat, sinó fins a quin punt, per als adolescents, n'és d'important. Sovint, hi veiem només els contres, que segur que els té, però el tema sembla que no és tan senzill. La seguretat que tenim nosaltres que la comunicació, les relacions amb els demés, és possible sense mòbils, no la tenen ells o, en qualsevol cas, és difús per ells. I és que deu ser lògic que sigui així.

Us convido a que, sempre que pugueu, a mi també em costa, mireu de posar-vos al seu lloc, mireu-ho amb els seus ulls, i valoreu en quina mesura és necessari demonitzar l'ús del mòbil.

Res més, no ho dic que ho estiguem fent malament, només que tant nosaltres, els adults, com ells, els adolescents, hauríem de replantejar-nos, algunes idees preconcebudes a l'hora d'abordar el tema. Jo seguiré observant-los i xivant-me de tot... bé, gairebé tot el que vegi.

Salut,

Xavi

Un matí qualsevol

Un matí qualsevol. Primera hora. Entren a l'escola. Els ulls mig oberts. Mates o Castellà. Baixen al pati. Els espero assegut a la repiseta. Elles corren. Contentes. La Gemma. La Marta. Les Bertes. L'Alba. La Carla. La Paula. La Cris. La Gina. Els ulls com taronges ja. Arriba el Roger. Alguns futbolegen. L'Ot. El Sony. L'Oriol R. L'Erik. El Joan. El Joel. La resta van i vénen. Salvo la Berta G. d'una pilotada. L'Alba no vocalitza. La Cloe amb els de 4t. Gelos. Apareix la Suiti. Timbre. Jopéeee! Concentració. Em creuo amb la Mar. Em somriu. M'alegra el dia. Treballen. EVIP. La Marta Godoy. Guai. La una. Adéu, Xaviii. L'Helena. Que també em somriu. Dino de gust.

Dia de la diversitat

Aquest dimarts vam participar als taller que l'Espai Jove va organitzar al voltant del Dia de la Diverisitat. Els he demanat a un parell d'alumnes que fessin una petita ressenya del dia. N'he fet la correcció ortogràfica, res més. Aquí ho teniu.

"Dimarts, 11 de novembre, hem anat a l'Espai Jove La Fontana a celebrar el Dia de la Diversitat. Ens han posat unes polseres que indicaven a quin grup pertanyia cadascú de nosaltres.

Hi havi molts grups ja que venia molta gent d'altres escoles, les probes eren molt entretingudes ja que eran divertides, interessants i a la vegada aprenies un munt de coses, com per exemple que no s'ha de discriminar les persones que siguin negres o d'un altre país. També hem après que els rumors són molt presents en la nostra vida i molts són perjudicials per a nosaltres, ja que la gent es pot fer una mala imatge de tu. Hi havia proves de llengües que t'ensenyaven la seva llengua i una mica de història, hi havia molts temes de la diversitat i també t'ensenyaven que, per exemple, una persona pot ser gitana o estrangera sense que es noti, és a dir, que tu no t'ho imaginis. També hem vist que la vida de un cec és molt dur,a ja que guiar-se només amb un pal o un gos no pots gaudir d'una vida normal i corrent. També hem après com es fa el paper i ens ajudaven un noi i una noia amb Síndrome de Down. Després de fer un munt d'activitats ens hem ajuntat tots a la plaça del davant de La Fontana ja per anar cap a l'escola.

Aquest matí ens ho hem passat molt bé ja que les proves han estat divertides i molt entretingudes i hem socialitzat amb gent d'altres escoles. La gent dels tallers era molt simpàtica i ens han ajudat amb tot allò que hem necessitat, i ens han ensenyat moltes coses."

Ot i Sony

Reflexions d'un convalescent

No sé si és sabut per tots, probablement no, però per desgràcia meva fa uns dies ja que la maleïda lumbàlgia em fa veure les estrelles. Ja sé que això no us interessa massa, però el cas és que aquest "retir espiritual" m'ha permès extreure algunes conclusions al voltant de les set primeres setmanes del 3r d'ESO dels vostres fills. 

Mite'ls que guapots i ben plantats!

Potser em repeteixo, però el millor que puc dir fins ara és que em ve de gust estar amb ells. Els veig feliços a classe i això omple, omple molt. Que hi ha molta feina a fer? És clar, només faltaria, estaríem bons! Val a dir que, comme d'habitude, hi ha renyines entre ells, però entre tots les arreglem xerrant-ne. No ens enganyem, no cal que tots siguem íntims amics, però la camaraderia i la companyonia no són negociables.

Totes mones elles.

He de confessar que, extranyament, per poc habitual, tinc la sensació que fa mesos que en sóc el tutor. Penso que s'ha establert un lligam prou sòlid com per establir espais d'entesa que ens enriquiran moltíssim, en tots els sentits. Miro de convèncer-los que la confiança ho és tot, que és el fonament i que, sense aquest, no hi haurà bastida que ho subjecti.

Qui molt t'estima, et farà mal.

Irradien bonhomia o no? Ja us ho deia jo.

Són bona gent, vaig trigar tres dies a adonar-me'n i, és clar, la feina és molt més agradable quan et cerciores que aquells amb qui has de compartir tantes hores són macos, què voleu que us digui! 

De moment, res més, mireu pel forat de la porta, va, que us en moriu de ganes...

Adolescents, llibres, silenci i bon humor. I no és ficció eh...

Què has vist, Roger???!!!

Tardors

Ens agraden les metàfores. La tardor de la vida és una mica el principi del final, aquell moment en que de tot ja en fa vint o trenta anys... En canvi la tardor, en sentit literal, és el naixement del curs. La veritat és que s'agraeix que la calor escampi, que apareguin les jaquetetes... Tots fem millor cara.

Fa dues setmanes que hem començat i és hora que ens endollem del tot ja. Penso que s'aprecia a la classe més serenor, la necessària per posar-nos a treballar. De moment, l'ambient a la classe és molt agradable: és un grup força unit, de bona gent, amb capacitat de divertir-se quan es pot, i de concentrar-se quan cal. El primer objectiu era despertar-los de l'endormiscament de les vacances i la calor, i penso que ens n'hem sortit. Té molt bona pinta això, fa il·lusió estar amb ells dos anyets. Volem que estiguin contents, aprendre tots moltes coses i que marxin del Patufet preparadíssims pel que calgui. Som molt tossuts i ningú no ens desviarà d'aquest objectiu, ja ho veureu.

Xavi

I els nens?

Els nens són a l'escola, no patiu. És 15 de setembre i han hagut de matinar (no gasataran massa bon humor aquesta tarda). Doncs ja hi som. Ja hem començat, i amb il·lusió eh... Quatre alumnes nous molt guapos i guapes que ja s'han presentat, i als qui, evidentment, mirarem de fer-los fàcil i curt el període de transició. Jo ja els conec a tots i, és clar, la primera presa de contacte ha estat senzilla, fluïda. El missatge ha estat clar: poc a poc cal buscar la motivació necessària per afrontar el curs amb garanties. Poc a poooooc... No ens enganyem... els biorritmes dels adolescents després de gairebé tres mesos estan al ralentí, i cal tenir paciència a l'hora d'exigir-los ja d'entrada. Però tampoc convé despistar-se...

Ànims que el curs comença avui una mica per tots. L'objectiu és aprendre i formar-nos coma persones i treballarem per sortir-nos-en.

Va, som-hi!

Xavi

UN DESIG

A tot arreu es parla ja del compte enrere, de que falten només dues setmanes per acabar, de què farem el 20, anem al Burger tots a dinar o al Bocatas? Pel mig estan encara el exàmens finals de la tercera avaluació. Són importants, sí, però no deixen de ser uns exàmens més que poca cosa poden afegir als més de 170 dies treballats. Això és el que deuríem pensar. Sobretot perquè encara ens queda un curs per endavant, un curs que promet ser molt intens, interessant i inoblidable. Ara, cal fer balanç. Ells i nosaltres. Cal reafirmar comportaments i hàbits positius i reconduir d’altres que no ens han ajudat tant.

Quan miro enrere, quan recordo aquell llunyà 12 de setembre, penso que alguna cosa hem fet bé. Que encara hi ha molt a fer, naturalment, però també és cert que hem avançat. Arriba un moment que no tothom avança a la mateixa velocitat i, de sobte, veus que alguns donen un canvi espectacular i deixen de ser el nen i la nena que eren. S’accepten responsabilitats, s’assumeixen deures i, sobretot, s’abandona l’excusa de què ho faig perquè sóc adolescent i...ho puc fer.

Ens havíem marcat alguns propòsits per quan arribessin aquestes dates. Un d’ells és el de les sortides després de l’ESO. Els vaig començar a donar informació (no us preocupeu que també us arribarà a tots) els vaig demanar que pensessin una mica sobre aquest futur, sense estressar-nos ni angoixar-nos. I el resultat ha estat que només uns quatre o cinc no saben si faran Batxillerat o Cicle Formatiu, cosa que no és gens dolenta, tot al contrari. Un altre és que entenguessin que som un grup i que ens hem d’ajudar tots i que ningú és imprescindible ni prescindible. Que els gustos personals, individuals, queden diluïts davant de l’interès del grup en activitats comunitàries. I això no és incompatible amb la pròpia identitat, precisament al contrari, cadascún/a aporta al grup la seva pròpia visió i així el grup s’enriqueix.

Un últim desig. Quedarà flotant per l’aula durant tres mesos. I al setembre començarà a complir-se. Un desig d’harmonia, de motivació, de ganes de viure i de fer coses noves. D’aprendre. D’estimar i ser estimat. De donar i no esperar. Un últim desig, però no us ho penso dir...no sigui que no es compleixi.

Fins aviat!