CAPITOL FINAL. COLÒNIA GÜELL
Arribem per fi a divendres. La setmana ha passat més ràpida del què ens pensàvem. Ja hem deixat enrere moltes experiències, algunes agradables, altres instructives, però totes quedaran en un raconet del record. Hem anat a la Sagrada Família i hem entrat al temple de Gaudí; hem recorregut la Barcelona romana i medieval; hem passejat per Montjuïc i hem conegut l’Anella olímpica; hem anat al teatre per la nit i també hem conegut una mica de més a prop el mercats de Barcelona; la setmana no dóna per més, a mi m’agradaria estar així un mes...visitar més coses, estar més estona junts fora de l’espai escolar i acadèmic. Com ja us vaig dir en un altre lloc, ha estat un plaer acompanyar a aquests nois i noies durant la setmana, s’han portat de forma excel·lent i, un cop més han demostrat del què són capaços. Per cadascú queda ara la tasca d’interioritzar el que hem après; de cadascú és el repte de voler saber més, de tenir inquietuds culturals, d’afany de saber (per cert, aquest va ser el centre d’interès de l’escola durant les últimes setmanes), un afany de saber que ha de sortir de dintre, és cert, però que nosaltres, mestres, educadors, pares i mares, avis i àvies, germans grans i tiets, hem de motivar i hem de despertar en els nostres fills i filles. És possible que algú pensi que això és molt maco dit així, que la teoria és molt bona, però que el dia a dia ens té lligats de peus i mans a unes obligacions i responsabilitats que ens impedeix fixar-nos en aquests detalls, que ens treuen molt de temps...que vivim per treballar; o, en el millor dels casos, algú pot pensar que ja ho farà, que és molt important tot això i que arribarà un dia que s’hi podrà dedicar més al seu fill. Jo, naturalment, no tinc la resposta, ja m’agradaria perquè també tinc fills, però potser no sigui una qüestió de respostes sinó de preguntes: quantes vegades he anat a un museu amb el meu fill, o a veure una obre de teatre, o al cine, quan fa que no passejo amb el meu fill per Montjuïc o per les Rambles o, simplement, comparteixo amb ell o ella un llibre i després discutim què ens ha semblat? Això és el que desperta l’afany de saber, les inquietuds, les ganes de compartir, de conversar, d’abraçar-se.
Em sembla que m’he
anat molt del tema. Deu ser la primavera que em trasbalsa. La qüestió és que
amb alguns, el divendres, passejant per la Colònia Güell, vam estar parlant d’això,
comparant la nostra vida, la vida que portem ara (malgrat la crisi!) amb la
vida que portaven les persones que vivien allà durant la primera meitat del
segle anterior. Vam tenir la gran sort de parlar amb la filla d’un dels treballadors
que hi havia viscut a la Colònia i ens explicava la sort que teníem de “viure
la vida que vivim”. I ens va dir: “mai deixeu d’aprendre, mai tingueu mandra
per llegir i per interessar-vos per tot, perquè això mai ningú us ho podrà
treure”. Penso que no cal afegir res més.
Us deixo amb les
fotos de la sortida i de la l’estona lliure amb què vam acomiadar la setmana.
Bona feina a tots!!!
Fins aviat!
